Piano, piano...

"Piano, piano, si va lontano..."

Curiosa frase aquesta que sense saber italià, tothom sap el que vol dir. La velocitat, segons el meu bon amic Aute, és un dels motius que està destruint la societat actual. La preocupació quasi neuròtica, de tenir les coses ja siguin materials o espirituals, d’una manera ràpida ens ha portat a oblidar que darrera qualsevol somni hi ha de haver tot un procés que s’ha de cuinar a foc lent i amb paciència.

Si alguna cosa he après en aquests quasi quaranta anys d’ofici d’escriure cançons és que el veritable èxit per l’artista és anar fent la feina a poc a poc, amb criteri i honestedat i assaborir glop a glop tot el que t’ofereix aquest camí ple de paisatges i personatges que van passant per davant dels ulls.

Una de les grans satisfaccions que m’ha donat aquesta feina és conèixer infinitat de músics meravellosos que m’han ajudat a vestir les cançons amb les millors robes. Ells, han posat tota la seva saviesa al servei de cançons sovint sense gaires pretensions musicals. Magnífica lliçó d’humilitat que sempre m’ha impressionat aquesta dels músics, que han sabut entendre l’ànima de cada cançó i donar-li la justa bellesa a cadascuna d’elles.

Aquest treball voldria que fos un homenatge a tots ells, personificats en deu extraordinaris pianistes que en algun moment o altre del camí m’han hagut de patir. Vint cançons que piano, piano... he escrit al llarg de molts anys i que ara amb la nuesa de la veu i el piano donen la mesura de tot aquest temps que he viscut, piano, piano... fins a arribar aquí, lontano, lontano...

Joan Isaac